Gracis per el teu poema.
Rere els barrots, veig la llibertat com dansa.
Nua de complexes, nua d’obligacions, nua de sort.
S’estima a si mateixa, estima a tothom, de cor.
I jo la miro des de la garjola, molts errors comesos, masses.
Les lleis de la natura ens esgarrapen el primer tros de llibertat, de vida.
Les normes socials tot seguit ens retallen els límits, això sí i això no. Oi, tant!
Deixes de ser lliure allà on jo començo a ser-ho. Llibertats compartides.
La generositat ens fa regalar engrunes de llibertat en favor de la societat.
Existeix la llibertat?
L’absoluta llibertat dorm en un concepte utòpic.
Qui té la veritat?
La llibertat és com un ventall de colors.
No és cap tòpic.
Els esclaus tenien el color fosc, ben fosc.
Els amos tenien el color blanc, ben blanc.
Després seguiren els serfs i els senyors.
Més endavant, els mestres i els aprenents.
I finalment, arribaren els patrons i els obrers.
Ara la llibertat pren el color verd del diner.
De presons, n’hi ha una pila:
La presó capitalista.
La presó de l’armari.
La presó dictatorial.
La presó cultural.
No acabaríem mai.
Quedar-se sense llibertat no té misteri.
El seu foment troba un munt de dificultats:
repressions, prohibicions, insatisfaccions.
Els esclaus emmudits, ben nus d’expressió són.
Anem llimant els barrots,
una mica cada dia.
La llibertat és un brot
que neix, creix i mor.
Nua de complexes, nua d’obligacions, nua de sort.
S’estima a si mateixa, estima a tothom, de cor.
I jo la miro des de la garjola, molts errors comesos, masses.
Les lleis de la natura ens esgarrapen el primer tros de llibertat, de vida.
Les normes socials tot seguit ens retallen els límits, això sí i això no. Oi, tant!
Deixes de ser lliure allà on jo començo a ser-ho. Llibertats compartides.
La generositat ens fa regalar engrunes de llibertat en favor de la societat.
Existeix la llibertat?
L’absoluta llibertat dorm en un concepte utòpic.
Qui té la veritat?
La llibertat és com un ventall de colors.
No és cap tòpic.
Els esclaus tenien el color fosc, ben fosc.
Els amos tenien el color blanc, ben blanc.
Després seguiren els serfs i els senyors.
Més endavant, els mestres i els aprenents.
I finalment, arribaren els patrons i els obrers.
Ara la llibertat pren el color verd del diner.
De presons, n’hi ha una pila:
La presó capitalista.
La presó de l’armari.
La presó dictatorial.
La presó cultural.
No acabaríem mai.
Quedar-se sense llibertat no té misteri.
El seu foment troba un munt de dificultats:
repressions, prohibicions, insatisfaccions.
Els esclaus emmudits, ben nus d’expressió són.
Anem llimant els barrots,
una mica cada dia.
La llibertat és un brot
que neix, creix i mor.
Carolina Ibac
0 comentarios:
Publicar un comentario